L'Escola mallorquina

L'Escola mallorquina

     1. Cerca informació sobre l'Escola Mallorquina (època, definició, autors...). Penja imatges que siguin representatives d'aquest corrent.

                                                                                                                                                                       Escola Mallorquina és el nom que se li dóna al grup de poetes mallorquins, sobretot als integrants del grup de la revista La nostra terra, de la primera meitat del segle XX i els primers anys de postguerra. Aquesta escola seguia el precedent marcat per Pons i Gallarza, la característica principal seria l'arrel clàssica i el rigor acadèmic en la forma, la temàtica i el to expressiu, aquestes dues últimes característiques l'apropen al noucentisme.Els autors principals a destacar son : Miquel Costa i Llobera y Joan Alcover i Maspons.

     2. Cerca informació sobre Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Explica quines foren les seves obres representatives i quin gènere literari conreaven. Cerca i penja dos poemes que hagi escrit cada un d'ells i penja imatges representatatives.

Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 – Palma, 1922) Poeta, traductor, orador i prosista. A mig camí entre el S. XIX i el S. XX es considerat una de les figures cabdals de l'anomenada Escola Mallorquina. També és una figura cabdal en l'evolució de la poesia catalana moderna. 

Les seves obres representatives i el gènere literari conreaven 

Obres :  Poesies (1885), De l'agre de la terra (1897), Tradicions i fantasies (1903), Horacianes (1906), Visions de Palestina (1908), Sermons panegírics (1916), Lo pi de formentor.

Joan Alcover i Maspons neix a Palma, el 1854. Estudia a l'Institut Balear, on és condeixeble del poeta Miquel Costa i Llobera, de l'escriptor Joan Lluís Estelrich i del polític Antoni Maura, i té per professor el poeta romàntic Josep Lluís Pons i Gallarza. 

Obres : La relíquia (1903), La serra, homenatge a Costa i Llobera, Nuevas Poesías, 1892, Poemas y armonías, 1894.

DINS UN JARDÍ SENYORIAL (Miquel Costa)

Plau-me avançar per un jardí desert

quan creix l'ombra dels arbres gegantina,

vegent sota el ramatge que s'inclina

com lluny blaveja l'horitzó entrobert,

veient muntanyes de contorn incert,

i en la pols d'or amb que la llum declina

daurada vagament qualque ruïna

dins la planura que en la mar es perd ...

Plau-me veure de marbres rodejat

l'estany, on neden sobre l'aigua pura

bells cignes de plomatge immaculat.

I plau-me omplir la quietud obscura

de mon cor, amb la triple majestat

de la història, de l'art i la natura.

L'ARPA

I

Pujaren al castell. L'augusta porta

oberta al vent de la tardor estava;

allà la Reina, deturant sa filla,

signà la mar de l'orient llunyana.

I entraren al palau. Sales immenses

mostraven fondes la buidor que esglaia,

i al so de les petjades, s'estremien

els negres cavallers qui les guardaven.

Ai! aquells negres cavallers de ferro

no mouran mai sa poderosa llança...

Al cruixir de les buides armadures

la Reina sospirava.

II

Dins la cambra reial, trista i polsosa,

un trone d'or hi resplandia encara:

la Reina hi va pujar i s'hi va asseure

amb lo record de majestat passada.

Allà baix d'ella s'assegué la jove

i mirava amb tristor l'antiga sala...

-Mare, tos fills i ton poder finiren!

-Filla, tu vius per a conhort encara.

-Què resta, mare, d'aquell temps, que resta...?

La Reina aquí, sense dir mot, plorava;

i fent signe llavores a sa filla

li va mostrar una arpa.

III

L'arpa era antiga que en els jorns de glòria

davant els reis en el castell sonava:

encara dins la pols d'aquelles cordes

notes dormien de dolçura pàtria.

La jove prengué l'arpa, i tremolosos

els sons primers, com a gemecs pujaven.

Després va rompre un torrental de notes,

com fonda pena que plorahnt esclata.

I els ecos, feels qui sempre vetlen,

repetiren la veu tan enyorada,

i es movia dins l'ombra una bandera,

i l'òliba xiulava.

IV

Estols de notes màgiques sortien

de dins les mans de la princesa blanca,

com los aucells aletejant nasqueren

de dins les mans puríssimes de l'auba.

Baixos els ulls, la Reina consirosa

bevia el so de l'harmonia estranya,

i per moments parlava com en somnis,

i sos fills, que ren morts, anomenava...

Tard era ja. La lluna blanca i freda

guaità tranquilament a dins la cambra.

I ningú sap, ai Déu! fins a quin'hora

durà el ressò de l'arpa.

Basho (Joan Alcover) 

Amb sa claror

els homes fa vetlar

i és semença de son per l'endemà

la lluna de tardor

Com un soroll de sínia on va rodant

Com un soroll de sínia on va rodant

la bèstia i no treu aigua, el dissertant

que parla i sona a buit, seguit seguit,

em fa una certa opressió de pit.